Villores

Pobles perduts per la muntanya. Tranquil·litat infinita. Paisatges inabastables. Naturalesa vivíssima. Però també despoblació. Falses oportunitats. Grues i ciment. Envelliment, esperances perdudes, crisi i desencís. Un conjunt de llocs comuns que el passat dissabte van unir el nostre espectacle amb les projeccions de la Mostra de Cinema Rural de Villores.villores

Sense cap dubte, l’intercanvi de punts de vista i d’opinions de què vam poder gaudir aquella jornada va ser molt enriquidor, alhora que de ben segur va provocar una bona sotragada a les consciències dels que estàvem allí. Sobretot, a tots aquells que tenim un peu al poble i l’altre a la ciutat, i que sovint oblidem que el nostre poble és com un pinet acabat de plantar, tan bonic i llustrós, al mateix temps que dèbil i xicotet. I que cal regar-lo, estimar-lo i protegir-lo de les inclemències. En el cas del poble, de les inclemències que arriben de la mà de la globalització, la bombolla immobiliària i les seues crisis.

Tots som conscients que, en pocs anys, el món ha corregut molt, i no està gens clar que en la direcció més adequada. Els pobles es van despoblant, la ramaderia i l’agricultura només tenen sentit com un hobby massa car, ja no neixen xiquets i les cases s’omplen de clivelles i corcs. Les ciutats atreuen als joves estudiants, que segurament mai més podran tornar al seu poble a treballar, si no és que es posen a treballar a la fàbrica i guarden el seu títol de graduat a la falsa. Davant de tanta frustració, s’ha intentat i s’intenta trobar nous camins per als nostres pobles. I la gent que hi viu, desesperada, s’aferra a tot el que vinga. Molts d’aquests camins, però, vénen marcats per persones que treballen en un despatx al pis 32è d’algun edifici de la capital: “farem un camp de golf”, “trenta cases rurals no faran cap nosa, a este poble”, “el que li fa falta a Vilafranca és un spa”. Sembla que la solució als pobles haja de passar per importar el model productiu que s’intenta aplicar a tot el país. Hipervitaminar el sector serveis i el turisme, que les vaques i les cols ja no donen, i les nostres fàbriques tampoc poden durar molt més.

Però, amb l’exemple que narra el documental d’Anna Soldevila, potser ens fem conscients que la cosa no va per ahí. Que desficacis com els d’Espui n’hi ha hagut a molts altres llocs. Que del que es tracta no és d’imitar el que fan els grans, com al pati de l’escola. No es tracta de convertir els nostres pobles en nous Marina d’Ors «garrurals». Si volem salvar els nostres pobles, hem de seguir fent coses xicotetes, comerços xicotets, cases xicotetes i festes xicotetes, com la de Villores. Com apunta Fèlix Edo al seu article «Un centre sense poble»*, “hi ha un poble i un món que s’han esvaït i no podem fer res per reconstruir-los”. Però potser sí que podem construir-ne de nous. Amb noves iniciatives econòmiques i socials, però també culturals. A Villores va ser tot un plaer conéixer tants projectes culturals que compartien amb nosaltres, la Rabera, uns objectius clars: fer visibles els nostres pobles i la nostra gent, contribuir a recuperar l’autoestima perduda i, per damunt de tot, fer comarca. I és que ja ho deia Montserrat Roig: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”.

*Publicat al llibre de Festes 2014 de Vilafranca.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s