1332-2-2

l’hivern de la rabera i la porta del mas
que sempre vindrà i retornarà
AGUSTÍ HERNÁNDEZ DOLZ
Llauraves de sol a sol,
guardaves de bon matí.
Quan es feia hora, a dinar;
en un punt, a sopar.

Vas baixar a la capital:
alça't a les tres del matí,
dorm a la vesprada,
treballa i ven la gana.

A la ciutat, per a triscar
el rellotge era de polsera.
Ara, encara que el portes,
tornes a vore el campanar.

(A mon pare, i a tots els Argimiros)
Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en La Mata i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a

  1. ventolera ha dit:

    Quantes històries escoltades sobre el dia a dia que va viure de la nostra gent major, quantes ens queden per escoltar… i quantes se silenciaran per sempre mes…

  2. Susanna ha dit:

    Podríem posar-nos i intentar recuperar aquelles que encara es puguen contar!

  3. Celia ha dit:

    Quina poesia més bonica dedicada a un home bo amb majúscules, el teu pare. Ara pot gaudir més de vosaltres i de les seues terres sense anar al toc de campana d’eixe rellotge de polsera. Visca el rellotge del campanar, que salut ens dóna! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s