Pedrís gelat dels segles, apuntalat pels vells, sostingut per sòries, farcit de romanços, amb algun festeig.
Advertisements
-
L’interior som:
Fotografia: Carlos Ripollés
Poesia: Susanna Sebastià
Web: Jordi Marínpobles
- Els meus tuits
Tota la joventut. Antes no hi havie mòbils ni videojocs ni moltes altres coses.
Mos passàvem la vesprada sentades a un pedrís gelat menjant pipes i rebent alguna reprimenda de les veïnes. Inclús alguna mos va traure la granera…
Els pedrissos eren el Twitter d’abans, s’anava allí a compartir i a conversar. Però tenien un avantatge: als pedrissos també es podia anar a festejar. A Twitter no es lliga.
I els pedrissos no enregistraven tots els comentaris… Eren més discrets que la xarxa 😉
Ara amb el Twitter no se´ns gela el cul, que abans… quantes arabogues sentades a l´escaleta (al pedrís)…
Si les pedres parlaren…
A Albocàsser s’estilen més les cadires, de pedrissos no en tenim. Encara prenem la fresca; ara de cine ja no en fan, aquelles pel·lícules del Centre Parroquial amb Serafí esgarrant les entrades…
Els cosins germans dels pedrissos, els brancals, també en podríen contar d’històries…
I com s’omplin a l’estiu els pedrissos!. Al solet pel matí o quan acaba el dia, es fa la xerrada de tot el que ha passat durant l’absència.